Els tres primers dies van ser molt durs. Estavem la Cris i jo soles, a un pis que ens quedava gran, a una ciutat desconeguda i sense ningú amb qui sortir (en realitat només vam estar un dia soles, perquè a la segona nit ja vam fer amics).
Cal dir que és la primera vegada que estic fora de casa i lluny dels meus pares i de la meva família. Tot i estar molt emocionada pel que començava, no vaig poder evitar deprimir-me una mica. Això de sortir de l'habitació i no poder dir "mama com es fa això?" o començar a cridar a la meva germana perquè m'ha agafat la suadera de l'armari... Però potser el que vaig notar més durant el primer dia va ser no tenir en Pau. Segurament per ell és més difícil que per mi, però en aquells moments sentia que estava buida i, sobretot, em sentia molt rara, una sensació que no havia tingut mai. (He de dir que sort n'hi ha del whatsapp i de l skype!)
I totes aquelles coses que feia fins ara la meva mare i que mai hi havia donat importància les he hagut de comançar a fer jo... Fer la compra, mirar i comparar preus (perquè tot és caríssim), pensar què haig de preparar per dinar i per sopar, haver de posar la rentadora (una història curiosa), netejar el lavabo...
Ara entenc a la meva mare i penso solidaritzar-me amb ella quan torni!
Així doncs, aprofitant la "soletat" vam aprofitar per fer turisme diürn (dels pocs dies) pel Duomo i pel Ponte Vecchio. He de dir que Florència és una ciutat preciosa i que té racons molt màgics!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada