Després d'escoltar aquest segon cd del gran Joan Dausà haig de reconèixer que hi ha una cançó que m'ha tocat la fibra d'una manera exagerada.
Les primeres notes ja et fan deduïr la sensabilitat. Les primeres paraules, la manera com ell canta, el tacte que hi posa. La situació que ens vol transmetre, el detall de la defensa (unes persones que no coneixen de res), els dos punts totalment inversos (ell com a periodista i ella com a acusada), aquella fragilitat que transmet, com el moment en que un gerro es va a trencar amb mil trossets. La manera com ella afronta el problema i el moment just en que ella es sent tan impotent i que es veu incapacitada de defensar-se, ja no li queden forces ni paraules suficients i llavors tothom es retira però ella resta allà, sabent el què li passarà i esperant el seu moment final.
Una de les coses més impactants és que unes persones a l'atzar l'han de jutjar i tu, que ets un simple assistent, des de dalt la mires amb el cor trencat, narres la seva història i finalment, llegeixes la sentència on l'han condemnat, certament han condemnat la innocència, la teva innocència, la de moltes persones que es troben en aquesta situació. Tot i que aquesta cançó no podrà expressar la duresa de la vida real i la duresa de situacions com aquestes, en que tu ets innocent i et condemnen tot i mostrar la teva transparència i la teva defensa.
Amb aquesta cançó m'ha passat una cosa que feia molt de temps que no em passava, m'ha fet imaginar amb tots els detalls el judici, m'ha fet posar a la pell del narrador.
Quina bona feina Joan!
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada