Avui fa dos anys d'un dels pitjors dies per la vida de moltes persones.
Des que vas marxar han canviat moltes coses, hem après a conviure amb aquest buit però no l'hem omplenat i tinc força clar que no ho farem. És el teu trosset dins de tots nosaltres i et pertany únicament a tu.
Alguns vam viure uns moments molt dolços al teu costat .. moments que ara recordem amb un somriure, amb el somriure més sincer. Són records que no volem oblidar perquè són de les poques coses que tenim teves. Tot i que, realment, mai acaba de morir una persona si tu la portes dintre teu. I això sí que ho tinc clar, no t'oblidaré, mai, per res.
I també podré explicar com eres, podré explicar que tenia el típic amic que tothom vol, podré explicar el que feies per tal de treure'm un somriure, per tal d'ajudar-me quan estava malmanet. Una persona que les trobes comptades vegades, una persona ... extraordinària. Amb una força i unes ganes de viure que ningú es pot imaginar, una persona que hauriem de tenir tots d'exemple.
Després de dos anys encara continuem repetint-nos aquell.. Perquè? Perquè tu? I és que, era molt d'hora!
És la primera vegada que escric sobre això, per la ment et passen moltes coses i realment quan les vols passar a paraules es fa molt complicat, mai una paraula podrà substituïr un sentiment. I més quan es tracta d'un amic, d'una persona que t'ha marcat i que ha hagut de marxar. Una persona que ha lluitat fins al final, amb totes les seves forces, fins que ja no n'ha tingut més.
El que et va tocar és una cosa molt dura, una malaltia que no desitgem a ningú, però menys a les persones del nostre entorn. I quan veus patir, quan veus aquesta lluita constant entre la vida i la mort, quan veus que és la persona que menys s'ho mareix, la persona que hi està posant totes les seves forces per guanyar-la i que malgrat tots els esforços tot es va apagant ... Aquest "perquè" perd sentit i queda substituït per un sentiment de ràbia i d'impotència. Aquell mateix sentiment que teniem quan et veiem patir.
Ets i seràs una persona molt especial per mi i des de fa temps, també ets el meu heroi.
T'estimo i sempre ho faré Canals. Gràcies a tu em van passar coses molt boniques però també hauria de donar gràcies, no sé ben ve a qui, per haver-te conegut i haver pogut passar tot el temps que vaig passar al teu costat, per tot el que vaig aprendre de tu i per la manera com em vas fer madurar i em vas fer créixer.
I ara, aquí estic, pensant molt amb tu, més del que et podries imaginar, i maleïnt el moment que em vaig despedir de tu sense fer-te una abraçada, perquè mai hauria imaginat que aquella era la última vegada.
Mai t'oblidaré.
